Anella Mediterrània

L'Anella Mediterrània, creada per als Jocs del 2017, floreix avui com un jardí natural dins de la ciutat. La seva gran llacuna artificial recull l’aigua de pluja i ha donat vida a un ecosistema propi: un petit aiguamoll on conviuen espècies vegetals i animals típiques de l’entorn mediterrani. Entre la vegetació creixen àlbers, freixes i tamarius, mentre que les vores es cobreixen de lliris grocs, boga i canyissars. Sobre l’aigua llisquen aus com l’ànec collverd, la fotja comuna o el morell europeu, i als seus marges revolotegen papallones i libèl·lules, indicadores de la bona salut de l’ecosistema. Aquest jardí viu recorda la riquesa natural del Mediterrani, un dels territoris amb més biodiversitat del planeta, però també un dels més amenaçats. Per això, l’Anella s’ha convertit en un refugi ecològic i educatiu, on cada planta i cada au ajuden a comprendre la importància de protegir la vida que ens envolta.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Aqüeducte Romà del Pont del Diable

L’aqüeducte de les Ferreres o Pont del Diable és una obra d’enginyeria hidràulica romana construïda probablement al segle I dC per garantir l’abastament d’aigua a Tàrraco, en un moment d’expansió urbana i de creixent importància com a capital provincial. El pont forma part del llarg aqüeducte del Francolí, que conduïa l’aigua fins a la ciutat mitjançant un canal (specus) amb pendent molt controlat. L’estructura destaca per les seves dues fileres d’arcs de mig punt, assolint una longitud de 217 metres i una alçada màxima de 27 metres. Al llarg del temps, el Pont del Diable ha esdevingut un símbol patrimonial per la seva monumentalitat, estat de conservació i el pes de les llegendes que l’acompanyen. La finca va ser embellida al segle XIX i inicis del XX pels germans Puig i Valls, que hi van crear un jardí romàntic amb finalitats pedagògiques i de sensibilització ambiental. El monument, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) i integrat dins el Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2000, és avui un dels elements més emblemàtics del conjunt arqueològic de Tàrraco.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Bonavista –Anella Mediterrània – Horta gran – Serrallo – Tamarit

Bonavista –Anella Mediterrània – Horta gran – Barri mariner del Serrallo – línia de costa fins Tamarit

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Bosc de la Marquesa

Bosc de la Marquesa - Platja Llarga - Punta de la Creueta - Platja Capellans

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Búnquer de la Platja de Tamarit

El búnquer de la platja de Tamarit es troba a l’extrem oriental de la platja d’Altafulla, a tocar de la vila closa medieval i prop de la desembocadura del riu Gaià. Construït el 1937 durant la Guerra Civil espanyola, formava part de la xarxa de defensa costanera republicana, destinada a protegir la costa i les vies de comunicació davant possibles desembarcaments enemics. Estratègicament integrat amb la roca del turonet, permetia un control efectiu del litoral dins d’una línia defensiva que incloïa diversos punts de vigilància i búnquers al llarg de la costa catalana. El niu, de formigó, ferro i pedra, té planta rectangular amb galeria d’entrada i cinc espitlleres per a fusell, a més de tres per a metralladora. Avui es conserva en estat raonablement bo, tot i l’erosió i l’envelliment dels materials, i constitueix un testimoni patrimonial de la militarització costanera durant la Guerra Civil. L’espai ofereix oportunitats d’educació patrimonial i memòria històrica, permetent als visitants reflexionar sobre el conflicte, la cultura de la pau i la importància de preservar elements històrics per a les generacions futures.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Búnquer Roca de Gaià

El búnquer de la Roca del Gaià es troba a la platja d’Altafulla, a tocar de la desembocadura del riu Gaià, sobre un penya-segat estratègic entre la Platja de la Móra i Tamarit. Construït durant la Guerra Civil espanyola, formava part de la xarxa de fortificacions republicanes per prevenir desembarcaments franquistes i defensar la costa davant atacs aeris i marítims. La seva posició elevada proporcionava visibilitat sobre la desembocadura i el litoral, permetent un control efectiu del territori. Es tracta d’un niu doble de metralladores amb coberta massissa, entrada estreta, respiralls i nius secundaris amb espitlleres, construït amb formigó armat, fusta i ferro, aprofitant la topografia per a la defensa. Dissenyat per allotjar dues metralladores amb 1-2 soldats per niu, estava connectat amb una trinxera posterior. Tot i les modificacions i els grafits, conserva gran part de l’estructura original. El búnquer constitueix un testimoni valuós de la militarització del litoral català, oferint un recurs educatiu sobre la defensa costanera republicana i la memòria de la Guerra Civil, alhora que permet reflexionar sobre pau, tolerància i la història de conflictes marítims com l’atac del submarí italià Galileo Ferraris al mercant Navarra.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Camí del Francolí

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Castell de Ferran

El Castell de Ferran, situat entre Tamarit i Altafulla, s’alça sobre un turó a la vora del riu Gaià, dominant visualment el territori. Els seus orígens es remunten aproximadament al segle XI, en el context de l’expansió feudal dels comtats catalans. Els primers documents del segle XII i XIII el vinculen a famílies nobles i posteriorment a l’arquebisbat de Tarragona, tot i que la seva funció defensiva concreta no està clarament determinada. L’edifici actual reflecteix diverses fases constructives amb elements romànics, gòtics i renaixentistes, format per un cos principal amb torre quadrada, torres menors, matacà, espitlleres i annexos, que durant l’edat moderna es va transformar en residència senyorial de la família Montserrat, Marquesos de Tamarit. Malgrat les reformes, conserva el seu perfil històric dins del paisatge cultural del Camp de Tarragona, mostrant l’evolució d’una fortificació medieval cap a un ús residencial i representatiu. Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949, és avui propietat privada, mantenint la funció d’habitatge, però amb visibilitat des de la via pública i el nucli rural.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Castell de Tamarit

El castell i la vila closa de Tamarit s’alcen en un promontori costaner a la desembocadura del Gaià, en un espai que entre els segles X i XII marcava la frontera entre els comtats catalans i els territoris d’al-Andalus. Tamarit es consolidà com a punt estratègic de control del litoral, amb un port actiu i terres agrícoles. Durant l’edat mitjana, es van construir muralles, una torre de guaita i l’església romànica de Santa Maria. El port tingué un paper rellevant en el comerç i la pesca, i el nucli mantingué activitat fins a l’inici de l’edat moderna, malgrat guerres i atacs corsaris. A partir del segle XVI, el port entrà en decadència i la població emigrà, agreujat per la destrucció del castell durant la Guerra dels Segadors i el despoblament dels segles XVIII i XIX. El conjunt renaixé a principis del segle XX gràcies al col·leccionista Charles Deering, que impulsà la restauració dels elements defensius, l’església i els jardins. Avui, Tamarit és un conjunt patrimonial únic, declarat BCIN i integrat dins l’Espai d’Interès Natural, amb la vila closa, la torre de guaita, l’església romànica i restes d’habitatges medievals, destinant-se principalment a activitats culturals i esdeveniments.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Desembocadura Gaià - Plana del Vinyet

A la riba del riu Gaià, l’aigua va donar forma a una xarxa de molins, sèquies i sifons que van alimentar l’agricultura de la zona durant segles. El Molí del Pas, construït a l’Edat Mitjana, aprofitava la força del riu per moure les seves moles i regar les hortes properes, creant vida al voltant del curs fluvial. Avui, els àlbers, freixes i oms tornen a poblar el bosc de ribera, mentre que el margalló, el llentiscle i el romaní creixen al llarg dels camins. A les seves aigües hi habiten la tortuga mediterrània i la tortuga de rierol, i sobrevolant el riu s’hi poden veure la garceta comuna o el blauet. El molí i el riu recorden l’estreta relació entre les persones i l’aigua: un vincle que uneix història, natura i futur.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Gurugú - Mas Rafael - Mas de la Creu - Mas d'en Sorder

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Horta Gran

L’Horta Gran de Tarragona és un espai agrícola històric de 675 hectàrees situat entre el riu Francolí, la Via Augusta i el nucli històric de la ciutat. Activa des de l’època romana, la seva agricultura combinava cereals, llegums, hortalisses i arbres fruiters, amb reg derivat de sèquies i canals del Francolí. Inicialment gestionada per ordres religioses i l’alta noblesa, després de les desamortitzacions del segle XIX les terres van ser parcel·lades i arrendades a famílies tarragonines, mantenint la producció destinada a l’autoconsum i a l’abastiment urbà. El sistema hidràulic, que inclou la Sèquia dels Molins, el Rec Major i la mina de la Protectora, és un dels seus elements patrimonials més rellevants, amb orígens medievals i possibles arrels romanes. Aquest sistema garantia reg sostenible i integrava usos agrícoles, urbans i industrials, amb gestió regulada per la Junta de Aguas del Río Francolí i societats posteriors. Tot i la regressió agrícola i la pressió urbanística moderna, l’Horta Gran conserva un valor patrimonial, ecològic i social, amb restes de masos antics, marges de pedra seca, forns de calç i sèquies. Les iniciatives de recuperació agroecològica reforcen el seu potencial com a testimoni de la història agrícola de Tarragona i com a espai per a rutes patrimonials i conservació periurbana.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Jardí eco-històric del Pont del Diable

El Parc Ecohistòric del Pont del Diable, situat als afores de Tarragona, combina natura, història i patrimoni arquitectònic. Destaca l’emblemàtic Pont del Diable, aqüeducte romà del segle I dC que portava l’aigua del Francolí fins a Tàrraco, així com masos medievals, forns de calç i pedreres que evidencien l’activitat humana al llarg dels segles. Aquest conjunt forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO dins del conjunt arqueològic de Tàrraco. A finals del segle XIX i principis del XX, els germans Rafael i Marià Puig i Valls van convertir la finca en un jardí romàntic anglès amb itineraris, miradors i rètols pedagògics sobre la flora mediterrània, que combina alzines, pins blancs i orquídies amb espècies ornamentals. Entre 2001 i 2003, l’Escola Taller Pont del Diable va recuperar el jardí i la casa del guarda, i l’Ajuntament ha continuat la restauració i renaturalització, millorant camins, senyalització i espais d’ús públic. Avui el parc és accessible i segur per a passejades, activitats educatives, culturals i lúdiques, preservant l’esperit de respecte i estima per la natura dels seus fundadors.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

La Mora – Escorpí – Monnars – Platja Llarga

La Mora – Escorpí – Monnars – Platja Llarga – La Mora

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

La Mora – Mas Mèdol – Mas d’en Cusidor – Sant Simplici

La Mora – Mas Mèdol – Mas d’en Cusidor – Sant Simplici – La Mora

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

La Mora - Tamarit - Gaià - Ferran - Mèdol

La Mora - Tamarit - Gaià - Ferran - Mèdol - La Mora

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Mas d'en Cosidor

El Mas d’en Cosidor, situat a prop de la desembocadura del riu Gaià i de l’antiga pedrera romana del Mèdol, es desenvolupa en una vall fèrtil adequada per a l’agricultura, amb camps d’oliveres, garrofers i avellaners. Construït entre finals del segle XV i inicis del XVI, combina l’explotació agrícola amb elements defensius com una torre quadrada de tres pisos i obertures estratègiques, que protegien el conjunt de saquejos, bandolers i incursions marítimes. Tot i no ser una fortificació completa, el mas responia a les necessitats de seguretat i gestió de la terra pròpies de l’època.  Les famílies Pallarès, Elies, Cosidor i Martí van ser claus en el desenvolupament i manteniment del mas, destacant figures com Antoni Martí i Franquès, científic il·lustrat que va ampliar i gestionar les propietats familiars. Durant segles, les terres van ser explotades amb arrendataris i parcers, mantenint l’activitat agrícola i dinamitzant la zona. Actualment, el mas està gairebé totalment abandonat, però conserva un valor històric i patrimonial rellevant com a exemple de mas fortificat rural. La torre, protegida com a BCIN i inclosa a la llista vermella d’Hispania Nostra, destaca per la seva importància per a itineraris patrimonials i la memòria històrica del baix Gaià.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Mas d'en Sorder

La història del Mas d’en Sorder s’entén millor a través de les persones que el van habitar. Els primers propietaris documentats van pertànyer a la família Juncosa, un dels llinatges que, en plena Edat Mitjana, van impulsar la repoblació i el conreu del territori. La seva vida girava entorn del mas i de la torre defensiva que garantia seguretat davant els perills de la costa. Amb el pas del temps, noves famílies van prendre el relleu. Al segle XVII, el mas apareix registrat a nom de Pere Puig Roig, representant de generacions de pagesos que van treballar aquestes terres, van tenir cura dels conreus i van mantenir viva l’activitat agrícola de l’entorn. A inicis del segle XX, el Mas d’en Sorder va canviar de mans i també de destí: una nova família, de major poder econòmic, va convertir l’antiga masia en una elegant residència d’estiueig. L’encàrrec va recaure en l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, que va projectar una espectacular ampliació modernista amb cúpula, galeria porticada i una decoració refinada. Avui, tot i que l’edifici estigui deteriorat, la memòria de totes aquestes famílies continua present.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Mas de la Creu

El Mas de la Creu va néixer com una masia fortificada en plena Edat Mitjana, envoltada de boscos i camins rurals. Com en altres edificacions del Camp de Tarragona, els seus primers habitants van ser famílies pageses que combinaven la vida quotidiana amb la vigilància de l’entorn. Vivien de la vinya, els avellaners i els garrofers, i utilitzaven la torre com a refugi en moments de perill. Al segle XVII sabem que la propietat pertanyia a Macià Magrinyà, membre d’una de les famílies benestants de la zona. Com era habitual, la masia va créixer amb noves dependències agrícoles i espais residencials que s’articulaven al voltant de la torre. Amb el pas del temps, i especialment a partir del segle XIX, el mas va perdre la seva funció defensiva i va quedar reduït a explotació rural. L’activitat agrícola va anar disminuint fins que, ja al segle XX, la masia va entrar en decadència i va quedar parcialment abandonada.

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.

Parc Eco-històric del Pont del Diable

Continguts

Actualment no hi ha elements dins d'aquesta carpeta.